Dani Tejedor

Analogia musical

Dani TejedorA l’hora de fer classe sempre ajuda comparar, per exemple, la música amb una conversa. Ajuda a entendre les cadències de la veu, el respecte pels silencis, moderar els tempos quan toca o emfatitzar amb accents allò que volem remarcar.  Ara fa dies que volia compartir una analogia sobre aquests dies que venen.

Subordinant breument, d’aquí a ben poc farà 25 anys que vaig agafar per primer cop unes baquetes sense amollar-les mai més. Quines coses… Un quart de segle! El millor que té ser músic és que acabes estudiant una carrera que va molt més enllà dels ensenyaments reglats, de fet, després de 25 anys encara em queda moltíssima feina, però quan quelcom es fa amb gust…

La música és matèria de conversa, cal estar-hi posat i mirar d’escoltar-ne de tot tipus, de fet, fins i tot aquella que no ens agrada -o, almenys, cal saber com sona, si l’hem de criticar. La música està a tot arreu, ens acompanya fent altres coses, ens suavitza situacions incòmodes o ens motiva per tirar endavant. La música ens pot ensenyar i ens pot marejar però hi és. Constant i necessària.

El bo d’aquest art és que fins i tot pot arribar a qui no pot escoltar-lo. Fixeu-vos si no en Evelyn Glennie, per exemple. Si no la coneixeu, vos la recomano efusivament.

Una altra cosa bona que sempre m’ha sorprés és la conversa. Parlar de música. Saber que portes la tira d’anys estudiant-la i emprant moltes hores, però que pots parlar d’ella amb qualsevol persona. I els interlocutors sempre et sorprenen; sobre música tot el món pot tenir alguna cosa a dir. Potser no tothom podrà parlar de Frank Zappa des d’un punt de vista teòric però sí que l’aprecia qui l’escolta; pots comentar al bar la genialitat de Camarón o riure amb Les Luthiers. Pots buscar-li sentit a una lletra, a una melodia i, potser cadascú hi trobarà matisos diferents, però el que té de bo és què, tot i haver-hi músiques que no apleguen a tothom, n’hi ha d’altres que ho fan de forma directa. Músiques pensades per a tot el món però no, per això, mancades de qualitat o de missatge.

Hi ha músiques que es canten de forma popular, a peu de carrer, sonen per tot arreu i són properes. En canvi, n’hi ha d’altres que són més complexes, requereixen d’un aprenentatge previ i d’un enteniment del “codi”. Aquestes no són més o menys dolentes, són necessàries per a evolucionar. Però la música que em fa por de veritat és la música encarcarada, la que va disfressada de melodia enganxosa però que no presenta cap qualitat. La música que et posen dintre del cap sense que pugues fer res per treure-la més enllà de cantar una altra tonada semblant. Aquesta cançó que ens volen col·locar com la música necessària, la que volem i la que estem obligats a escoltar. La música de les grans empreses, dels falsos artistes de carrer o dels cantants propers al poble però què, en realitat, són productes d’una maquinària vil, que solament pensa en el benefici propi. Aquests Milli Vanilli… Aquestes músiques, aquestes que s’han d’eradicar.

Per sort, no ens poden tallar a tots els dits o la llengua com a Víctor Jara… Tampoc ens faran callar perquè sempre tindrem cançons per cantar. Les honestes, les que no estan fetes per vendre fum. Les cançons que volen els qui són lliures per triar.

Voldria seguir però, ai, se m’acaba el foli. I encara no he pogut explicar l’analogia. O sí?

Dani Tejedor. Músic i núm. 7 de la candidatura Compromís-Esquerra Republicana Benicarló

 

Opinió: Benicarló serà d’esquerres o no serà

3Ja estem en plena campanya electoral i, per tant, deixen que em permeta -des del meu humil punt de vista- analitzar els resultats que, poc o molt, s’albiren a l’horitzó sobre com pot quedar l’ajuntament de Benicarló a partir del proper dia 24.

L’opinió pública -i, fins i tot, en alguns casos, la publicada- coincideixen amb que el PP perdrà l’aclaparadora majoria absoluta que la llei d’Hondt li va atorgar les anteriors eleccions. I ja anava sent hora. Els representants d’aquest partit enfangat de corrupció fins les orelles pareix que no seran capaços d’igualar els resultats, i un servidor se n’alegra. De fet, que aquells que amb la seua gestió han enfonsat aquest país i ens l’han deixat sense una Caixa i sense un duro als calaixos ara venguen el seu candidat com a «gestor i no polític» és, si més no, de vergonya aliena.

Aquesta pèrdua de vots del PP -que, encara així, és probable que continue sent la força més votada- obre la possibilitat que la resta de llistes progressistes majoritàries -com a mínim-, PSOE i Compromís-Esquerra Republicana formem una nova majoria que puga revertit la nefasta política del PP encapçalada per Marcelino Domingo.

Tanmateix la política benicarlanda -tot apunta- comptarà amb un nou actor que ja fa temps que és conegut del Sénia en amunt: Ciudadanos. Aquest partit, del qual formen part persones que han compartit -com a mínim- abraçades i felicitacions amb cada victòria del PP, és un element de distorsió en aquesta esperança del canvi de la que parlàvem adés. Al Principat de Catalunya s’han retratat com a una força reaccionària que ha votat en contra de mesures socials, que s’ha negat a condemnar el franquisme i que ha amagat els seus propis casos de corrupció, per no parlar de la seua profunda aversió a la normalització de la nostra llengua -de la qual, per cert, en neguen la unitat. Encara així, tracten de vendre’ns un projecte suposadament «progressista».

Aquest partit, deia, intentarà governar. Però es troba amb un problema, el seu aliat natural, el PP, està molt desprestigiat i és possible que la baixada de vots que li espera a Mañá no els permeta sumar majoria. Si això ocorre, giraran els ulls cap al PSOE que -com estem veient a Andalusia o, més aprop, a l’entrevista que li feren a Xaro Miralles- no s’ha manifestat en cap moment contrari a pactar-hi, però aqueixe pacte ni representarà un canvi, ni serà d’esquerres.

L’única possibilitat de canvi en profunditat, d’esquerres i valencianista, passa per un govern municipal on Compromís-Esquerra Republicana siga determinant, on un gran resultat de la nostra coalició puga evitar que el PSOE caiga víctima -com fa tot sovint- dels cants de sirena d’un govern de gestió de molles amb la dreta.

Nosaltres, Compromís-Esquerra Republicana ens comprometem, si el nostre vot és decisiu, a garantir una majoria d’esquerres. Poden dir el mateix els altres?

Josep Barberà

President d’Esquerra Republicana de Benicarló i núm 3 de la candidatura Compromís-Esquerra Republicana.